La matemàtica de la història. Alexandre Deulofeu o el pensador global

S’imaginen que fa setanta anys, en plena Guerra Mundial, algú hagués pronosticat el fracàs de l’experiència marxista, el despertar xinès, la decadència colonial de França i Anglaterra, el caos italià, la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial i el seu paper principalíssim, director d’una Europa que ha d’unir-se sota la seva ègida en el segle XXI, la deriva dels Estats Units vers formes de poder dictatorials i fins i tot la independència de Catalunya? 

I això quan la dictadura franquista ofegava totes les llibertats?

Aquestes i altres prediccions van ser fetes per Alexandre Deulofeu a partir de la seva teoria històrica, batejada per Francesc Pujols com La matemàtica de la història. Si tot això s’acompleix, deien els crítics de l’època, haurem de convenir que Deulofeu li ha pres el pols al rellotge de la Història.

El rellotge de la Història… Més de seixanta anys després no s’avança ni es retarda. L’ordre dels esdeveniments és perfecte, matemàtic. Només cal fer un cop d’ull al cicle històric de cada civilització, de cada poble, de cada imperi, de cada una de les grans potències. Res no ho pot aturar.

Alexandre Deulofeu i Torres (L’Armentera, 1903 – Figueres, 1978), farmacèutic, autodidacte, polític republicà i filòsof de la història, va dedicar la vida a escriure aquest assaig de nou volums anomenat La matemàtica de la història, una teoria cíclica al voltant de l’evolució de les civilitzacions. Deulofeu és considerat un dels grans pensadors de la història. Valorat a l’estranger, a Catalunya ha passat força desapercebut malgrat la importància de la seva obra. Deulofeu va elaborar una teoria de la història basada en cicles. Com qualsevol organisme viu, tota civilització passa també per uns cicles naturals de naixement, creixement, plenitud, decadència i desintegració. Cada cultura té una vida de 5.100 anys. Compreses dins les civilitzacions, els imperis tenen una durada mitjana de 550 anys, amb els seus períodes agressius, de plenitud imperial i depressió. Afirma que mitjançant el coneixement de les lleis de la història i de la naturalesa dels cicles es podrien evitar les guerres, fent que els processos esdevinguin pacífics en lloc de violents. Coneixent aquestes lleis, la humanitat podria alterar els propis cicles i organitzar-se sota la fórmula d’una confederació universal de pobles lliures. El més extraordinari és que les seves prediccions s’han anat acomplint inexorablement.  

Juli Gutiérrez Deulofeu, nét i gran estudiós i difusor de l’obra del seu avi, escriu aquest compendi magnífic d’allò més transcendent o interessant de La matemàtica de la història.

“Desconcert i por. Com un vaixell a la deriva que ja no és senyor del seu destí. Els tripulants no reben ordres de ningú. El capità ja no exerceix la seva funció. Tot està en Mans de forces que no es dominen. Com si un gran poder al bell mig de la foscor dirigís La humanitat sencera cap a la seva destrucció, a la seva aniquilació. Parlaríem de la fi d’una època? De la fi dels temps coneguts?

Europa,  els Estats Units, la Xina, Rússia, el nord d’Àfrica, Amèrica del sud i central, l’Índia… En qualsevol lloc la situació és semblant. Missatges contradictoris per part dels poders polítics, informatius, econòmics, religiosos… Tots, però, semblen seguir una direcció, perseguir un propòsit: provocar el desconcert i la por entre la població mundial. A més, cosa que és pitjor, el sentiment de culpa s’estén entre la població, entre els individus, aquells que haurien de ser la base de la civilització, i d’aquesta manera s’està aconseguint una altra volta allò que tantes vegades al llarg de la història de la humanitat ha ensorrat els grans  processos civilitzadors.  Avui, l’ideal ja no és la recerca del bé comú de manera serena i objectiva, entesa com a valor col·∙lectiu, sinó que el que preval és la manera, el particularisme, la pèrdua de la consciència col·∙lectiva. I un altre cop el fantasma de la decadència. Una decadència que es fa palesa entre els grans dirigents mundials, totalment desconcertats, errats en les seves decisions, incapaços de saber cap  on hem d’anar. Exemple fidel d’una societat tan incapaç, tan equivocada com els seus dirigents, dels quals abjura. Una societat que s’indigna, això sí, i que com sempre, al llarg de la història, vol la revolució, però la seva, Una nova revolució burgesa que acabi no arreglant res i que mantingui els privilegis d’una minoria, un   cop  més.  I  tot  plegat  en  un món on l‘única globalització que perviu és la de la misèria.  

Un panorama inquietant. Fóra fantàstic poder saber què ens oferirà l’esdevenidor, entendre els perquès de tot plegat. Poder explicar les raons d’aquest aparent despropòsit que ha envaït i desanimat les ànimes de la nostra societat. Preguntes aparentment sense resposta. I si Tothom ho posa tot al mateix sac, d’aquesta manera no serà possible treure’n l’entrellat.”