Especialment com a historiadors som els que transmetem i sobretot publiquem i mostrem als altres. Allò que ningú ha pogut llegir no existeix. I de ben cert que el vocable inèdit no garanteix res, però sí que amaga un cert misteri. Una atracció que sempre pot veure’s decebuda però que permet desdibuixar els límits cronològics creant certa realitat complexa.

Interpretacions històriques i debats polítics passen, com el temps, de manera inexorable. A vegades s’obre un calaix i apareix un manuscrit oblidat. Aquest és el cas d’El Mediterrani Català (1931 – 1939). Acabat d’escriure el 1995 com a mirada plural dels territoris de parla catalana o Països Catalans durant el període republicà, vicissituds diverses el deixaren inèdit. Llegida avui, aquesta obra esdevé tant una nova i encara suggerent interpretació com un testimoni del moment polític i historiogràfic dels anys 1980-90.

Per a explicar-ho breument: «Vist des de fora, els anys trenta foren a la Mediterrània catalana una romàn­tica combinació d’assolellats paisatges i violent colorisme polític. Tot i que tal record romàntic ha so­breviscut, per la gent que la visqué, la dècada passà ràpidament, com un aiguat, deixant rere seu confusió i fang. El crescendo dels anys republicans, culminat per la Guerra Civil, fou l’experiència definitiva per als qui ho van viure, fent que els lustres posteriors esti­guessin carregats de grisor. Com descodificar una etapa emblemàtica, els eslògans i els missatges de la qual han estat vius durant gairebé mig segle, tant en els sentiments de la gent del país com en les imatges que han donat la volta al món?»