Només era la germana d’una bona amiga

Avui fa dos mesos i un dia que les famílies viuen una experiència que mai no podran oblidar. Ells també pateixen la presó.

Fa molts anys, més o menys 30, vaig viure una d’aquelles experiències difícils, molt difícils, d’oblidar.

A l’adolescència, a l’institut, vaig conèixer qui va ser una de les meves millors amigues. Ella tenia una família força desestructurada; sempre m’ha admirat que ella tirés endavant.

Tenia 4 germans, la petita en aquella època tenia uns 5 anys i de tant en tant ens l’emportàvem de passeig amb la nostra colla perquè no es quedés sola a casa. Amb poc més d’11 anys, la petita, va conèixer un noi de la seva edat que vivia a les barraques de Montjuïc. Va començar a sortir amb ell i a arribar molt sovint tard a casa. Un dia la seva mare (recordeu, la petita només tenia 11 anys) li va dir “Si tienes que seguir llegando tarde a casa, vete a vivir con la familia de tu novio“. I ho va fer.

8 anys després, amb 19 anys, tenia 5 fills i uns antecedents penals molt llargs que no cal detallar.

Un dia em va trucar la seva germana “La pequeña esta en Wad-Ras, mi madre no quiere ir a verla, mis hermanos tampoco, no quiero dejarla sola“.

Aquell dia va començar una història, que va durar uns 5 anys, impossible d’oblidar.

Els primers anys va estar a Wad-Ras; hi anàvem cada 15 dies, en dissabte. Si volies entrar a la visita a una hora més o menys raonable, havies d’arribar a la presó a quarts de 6 del matí. A les 9h sortia un funcionari a repartir números als que fèiem cua. Si havies arribat aviat, podies entrar abans de les 11h; si havies arribat tard, podies entrar a les 3 h de la tarda o no entrar, les hores de visita acabaven a les 3 h. De quarts de 6 del matí fins a l’hora d’entrar a la visita t’havies d’esperar a la vorera del carrer Dr. Trueta, plogués o no, fes fred o no, fes calor o no… i t’havies d’esperar allà, moltes hores a les fosques, amb les altres famílies. Molts dels que anaven de visita eren gent ‘normal’ (no feu que defineixi normal), però molts d’altres estaven molt pitjor que els familiars que anaven a visitar, i sovint, a la vorera del carrer Dr. Trueta, es vivien situacions força complicades.

La meva amiga i jo entràvem en un món desconegut, molt allunyat del nostre dia a dia. Mai, durant els cinc anys, vàrem acabar de perdre la por, de sentir-nos molt estranyes, molt insegures.

Quan finalment podies entrar a la presó, havies de passar tot un seguit de controls fets per funcionaris molt malhumorats i molt mal educats. Si anaves a veure a un familiar a la presó, era evident que eres com ell i mereixies el mateix tracte despectiu. Ningú els va dir mai que ni tan sols els presos més conflictius mereixien aquell tracte. En fi.

Evidentment, la petita no tenia ningú més que la visités o l’ajudés. Sovint li portàvem paquets amb roba, i algun llibre; l’únic que ens era permès portar-li. Els paquets els obrien davant nostre, ho miraven tot:  les vores dels pantalons, les butxaques, entre les pàgines dels llibres… tot.

Un dia vam voler ingressar-li diners i mentre ens prenien les dades al control d’accés per entrar a la visita li ho vàrem comentar a la funcionària, que ens va respondre “Ahora solo registro de visita, luego el ingreso, esperar en la sala.” I la meva amiga i jo ens vàrem asseure en dues de les vuit cadires que hi havia a la sala a un parell de metres de la cabina de la funcionària que ens havia atès. Molta estona després, sentim “Para pecunio. Para pecunio“. La meva amiga i jo, assegudes a les cadires, anàvem xerrant amb veu molt baixa (no pregunteu per què, allà sempre parlàvem murmurant). La funcionària seguia repetint, cada cop més fort, amb més mala llet “Para pecunio” i finalment “Me estoy cabreando, me habéis dicho que querias pecunio, y os presentáis en 1 minuto, o yo me largo“.

En aquell moment un patriarca gitano, un patriarca de manual, molt gran, primet, amb cabells blancs, vestit tot de negre, amb barret, mocador al coll i bastó, es va aixecar de la seva cadira, es va acostar on estàvem nosaltres, i molt baixet i amb molta suavitat ens va dir “Niñas, os habla a vosotras” Nosaltres ens el vam mirar sense entendre res, “¿No queríais ingresar dinero?, aquí el dinero se llama pecunio“. Ens vam aixecar de cop, vam anar a la cabina i us estalvio el seguit d’improperis que aquella funcionària ens va deixar anar.

I finalment, moltes hores després d’haver arribat al carrer Dr. Trueta  passàvem a un passadís estret; a l’esquerra una paret bruta, despintada, a la dreta 10 cabines de dos metres d’amplada per metre i mig de fondària, si arribaven a ser aquestes mides, amb una sola cadira, un vidre brut, molt brut i gruixut, molt gruixut, amb un requadre d’uns 10 cm amb forats de mil·límetres, per on en teoria ens havíem de poder comunicar. Les trobades amb la petita en aquestes cabines duraven 20 minuts. Tota una aventura poder entendre’s; per aquells 10 cm de forats mil·limètrics no era possible escoltar res; així, 10 cabines amb internes i familiars cridant tots alhora per poder comunicar-nos. Perquè clar, el vidre entre les visites i les internes era gruixut, molt gruixut, però les parets de fusta entre les cabines, eren primes, molt primes.

Cada 15 dies, els dissabtes,  jo sortia de casa a les 5h del matí i tornava, els dies que tornava aviat, a les 12.00 h.

No recordo si als dos o tres anys la van traslladar a la presó de Quatre Camins, que, tot i seguir sent presó, era més ‘agradable’. Amb grans sales d’espera dins del recinte. També eren una mica més agradables els funcionaris, la majoria, per cert,  molt joves.

Per anar a Quatre Camins havíem d’agafar un autobús que sortia de la plaça Maria Cristina. No us puc descriure aquells autobusos, vells, bruts, trencats… Un dia li vaig demanar al conductor el perquè d’aquells autobusos, si la mateixa companyia en tenia de nous i lluents: “Per la línia de Quatre Camins la companyia posa els autocars més vells, la gent que hi puja són delinqüents”. Perdó?, la meva amiga, els familiars que anaven de visita, jo… tots delinqüents? Pas malament la resposta.

A Quatre Camins, a la petita, li van concedir els “vis a vis”. Si per a  la comunicació en cabina, a través de vidre, els controls eren molt estrictes, imagineu el “vis a vis”, casi casi ens havíem de quedar totalment nues abans de deixar-nos entrar. Allà, en una habitació amb llit, una cadira i un renta mans, podíem estar amb la petita durant 1 hora.

Aquests dies torno a recordar aquells anys, mai els he oblidat, mai; torno a sentir les olors, les pors en travessar portes de reixes que es tanquen darrere teu, mal al pit i a l’estómac quan no podies contestar als malcarats dels funcionaris. La tristesa d’anar a visitar a algú a qui estimes a un lloc tan dur.

Han passat molts d’anys, més o menys 30 i imagino (desitjo) que moltes coses hagin canviat, però sé que ni les olors, ni les portes que es tanquen, ni els registres han canviat, això segur.

I aquests dies ho torno a viure pensant en les famílies de 10 persones que han estat detingudes a presons de Madrid, sense cap, absolutament cap mena de justificació, 4 d’elles encara hi continuen. Elles sumen, a les experiències que jo vaig viure, el fet hi tenen els seus, els seus de debò: el seu marit, la seva dona, la seva mare, el seu pare, els seus fills i filles… i els tenen a 600 quilòmetres i sense haver comès CAP delicte. Només per voler un país on la democràcia sigui de debò, per voler un país on tothom tingui dret a dir la seva, sigui quina sigui la seva.

A ells, als familiars del Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Raül Romeva, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Jordi Turull i Josep Rull, els toca realment de prop, els toca la pell. Aquests dies penso molt en ells, amb els encausats i els que encara són a la presó, però encara penso més, molt més, amb les seves famílies.

Perquè al final, la petita només era la germana d’una bona amiga.

 

Neus Chordà