Traduccions i traduccions

A casa som dos i traduïm tots dos. Bé, traduïm i fem altres coses perquè tenim el lleig costum de pagar la hipoteca a final de mes, de menjar cada dia, de dutxar-nos amb aigua calenta, de renovar la roba de tant en tant i el vici de viatjar algun cop i ja fa temps que ens vam adonar que si ens dedicàvem només a la traducció ho tindríem una mica complicat: en encarregar-te una feina tot són presses, tot és per a abans d’ahir, però a l’hora de cobrar la cosa canvia… Amb tot, seguim traduint, més per amor a l’art que per necessitat pecuniària, però és que ens agrada. Ens agrada el repte del text per desxifrar, el repte de trobar el to i l’equivalència adequades, el repte d’haver d’investigar i aprendre sobre multitud de disciplines pel camí, el repte de la creació.

Tot i això, hi ha traduccions i traduccions. Sóc traductor jurat de francès i de vegades cauen a les meves mans escriptures, partides de naixement o de matrimoni, expedients acadèmics, els estatuts d’alguna societat o associació… Són traduccions tècniques, sovint avorrides, que no tenen més misteri que la recerca terminològica de l’equivalent adequat en la llengua d’arribada: saber com en diem aquí d’una Cour de Cassation o com en diuen allà d’una assignatura troncal o del veïnatge civil. No exigeixen imaginació ni creativitat sinó atenció al detall per no oblidar res.

Ara mateix acabo d’enllestir una sèrie de documents jurídics. En un parell de dies m’he ventilat 12.000 paraules sense gaire dificultats; he lliurat la feina dins del termini pactat, he cobrat una tarifa força correcta en lliurar-la (al món de la traducció jurada pagant Sant Pere canta i com la feina s’ha de lliurar segellada en paper, si no hi ha pagament no hi ha document) i ara ja començo a pensar en quan arribarà (si mai arriba, eterna por del traductor!) la propera feina. Mentre ho feia, a la taula del costat, el meu home es barallava amb una frase d’una novel·la. Ha anat fent amb la resta del text, però la frase l’ha tingut ocupat unes quantes hores: si en alemany hi ha un joc de paraules, en català n’hi hauria d’haver un altre i com costa trobar de vegades aquestes equivalències! Algun cop la imaginació és ràpida, un té una idea brillant, li surt una genialitat i pot tirar endavant, però altres cops cal dedicar hores i hores a fer encaixar les paraules justes, a jugar, a fer i desfer. I al final, per a què? Per lliurar un text que potser un corrector escapçarà sense pietat i per cobrar (amb una mica de sort) a seixanta dies, si és que l’editorial no t’informa que “han tingut problemes de liquiditat” i que pagaran a noranta o a cent vint dies.

Evidentment hi ha la satisfacció de la feina ben feta, l’orgull de dir “aquesta novel·la l’he traduïda jo”, la gràcia que fa veure el nom propi en lletra d’impremta, però entre una i altra traducció, entre la ben considerada i ben pagada i aquella que sembla que pugui fer qualsevol i que es paga de qualsevol manera hi ha un món. Potser ja és hora que les coses canviïn al món editorial.

 

Iñaki Tofiño, Traductor i professor de Secundària