Llibres en cerca de lector

Un dia et lleves al matí amb una idea brillant. Penses que la teva missió en aquesta vida és descobrir magnífics escriptors i petites joies literàries i donar-los a conèixer a la humanitat per fer-la, valgui la redundància, una mica més humana. I, així, agafes d’una revolada la teva carmanyola i el teu cafè i amb un gran somriure te’n vas disposada a salvar el món, acompanyada d’una musiqueta ben alegre de fons.

Després d’aquesta escena només caldria un fos a negre i les paraules The End i ens hauria quedat una història molt maca, però tots sabem que la realitat és molt diferent. Els editors en general ens anem fent a poc a poc, fins i tot sovint són les circumstàncies les que t’hi van portant (els estudis, les coneixences, les feines externes…), i també poc a poc te n’adones que les coses no són tan boniques com semblaven i que hi ha molts condicionants que t’allunyen de la teva missió de descobrir aquells autors o aquelles obres.

És indiferent en quin tipus d’editorial treballis i quin tipus de llibre facis, ja pots fer ficció, tècnic o de text que hi ha una màxima per la qual tots hem de passar: per publicar el llibre que vols, i que és possible que es vengui poc, has de publicar aquell llibre que es vendrà molt i que segurament no t’agrada tant. Així de clar i senzill: com qualsevol altra empresa necessitem tenir beneficis, per minsos que siguin, per poder tornar a invertir en altres productes i continuar pagant nòmines o impostos (Hola, autònom! Que bonic veure’t per aquí).

Com que partim d’aquesta premissa, aquell somni inicial ja s’ha esvaït una mica. Sí, nosaltres també som mercenaris fins que es demostri científicament que es pot viure només de l’aire.

Hi ha encara un altre factor a tenir en compte: afortunadament no tota la població està formada per acadèmics universitaris i, per tant, el nostre comprador potencial és extremadament heterogeni. Hi ha qui es deleix amb una novel·la històrica, qui llegeix poesia o novel·la gràfica o a qui només interessa l’assaig o el llibre tècnic, i tots ells tenen el mateix dret a trobar el que els agrada o necessiten al mercat.

Tot i ser conscients d’això i tocar de peus a terra, no podem deixar de qüestionar-nos si cal publicar tothom i qualsevol cosa. Últimament veig novetats que m’esgarrifen, llibres que em cauen de les mans, indiferentment de si són instant books, autors mediàtics o escriptors de renom. Tant com a editora com a lectora em preocupa aquest panorama.

Si agafem les darreres dades estadístiques de què disposem (anys 2013 i 2014), sembla ser que el 65% de la població llegeix de forma habitual (utilitzaré l’adjectiu habitual, tot i que aquest mateix percentatge de població situa la lectura com a 4a activitat preferida…). I aquestes persones consumeixen uns 11 llibres a l’any (gairebé 1 per mes? Magnífic!!). El 2014 es van publicar només a Catalunya uns 16.000 títols: això fa una mitjana de 1.300 títols al mes! Podeu fer la resta mentalment que aquesta és fàcil.

No ens podem queixar de la varietat de títols que tenim, això està clar, i només comptant Catalunya, que hi ha gent (rara avis) que fins i tot compra lectures publicades més enllà. Però, cal? És a dir, val la pena bombardejar amb tants títols, molts dels quals el lector habitual no sabrà ni que existeixen? Quants llibres mai no surten de les seves caixes? Quantes tirades es trinxen gairebé senceres?

La varietat és un aspecte positiu però la publicació sense criteri pot ser molt perillosa. Ara que tenim a tocar Sant Jordi i es compraran milers de llibres, pensem en el lector menys habitual o els lectors que s’inicien: si la seva presa de contacte és un llibre nefast, no tornaran a confiar en nosaltres fàcilment o, si ho fan, no serà gaire aviat.

Si sempre ens queixem dels hàbits lectors i compradors de la població, haurem de fer una mica d’introspecció i autocrítica. Publicar més no significa més guanys o més lectors, és simplement una incontinència verbal o una lluita fratricida per estar presents en un mercat que s’ha tornat salvatge (i estar present només vol dir això, estar-hi).

Fem les coses com s’han de fer, siguem crítics amb el que publiquem que per això som editors, cuidem-lo, mimem-lo i sobretot donem-li temps perquè arribi al seu destinatari final, que això, en principi, és el que preteníem, que el nostre llibre trobi lector. Només fent les coses ben fetes arribarem a algun lloc, fins i tot, a vegades, obtindrem un trosset d’aquell somni inicial.

 

Sandra Márquez
@smarquol
Editora