Què diu… l’Adam Martín

Avui publiquem l’entrevista que ens ha concedit un altre bon amic, Adam Martín Skilton.
L’Adam (Tossa de Mar, 1973) és llicenciat en Periodisme per la UAB. Es dedica a la ràdio
des de l’any 1992 i ha treballat de redactor, guionista i col·laborador en programes de ràdio i televisió (Fet a Barcelona, La República, Les mil i una, Moros y cristianos, La columna, Primers Auxilis i La Tarda). Ha publicat Estimada Rutina i Sempre hi ets (Ara Llibres).

Actualment el podeu escoltar diàriament al programa “La Tarda de BCN” a La Xarxa Ràdio.

 

  • Pots definir amb un adjectiu els següents noms de la nostra cultura:
Josep Pla: esquerp
Josep Tarradellas: perseverant
Oriol Bohigas: olímpic
Carlos Barral: diví
Pasqual Maragall: arrauxat
Joan Miró: subtil
Mercè Rodoreda: brillant
Ferran Adrià: genial
Dalí: universal
M. del Mar Bonet: elegant.

 

  • De quin dels programes en els que has participat en guardes un record més entranyable?

Sense cap mena de dubte, ‘Les 1000 i  una’: va ser l’inici del viatge, una bogeria on tot el que podia sortir bé sortia bé i on tot el que podia sortir malament, sortia bé. Crec que allà es va definir el meu estil treballant i les meves preferències: directe, molta improvisació, humor, tendresa…

  • Durant anys vas fer, juntament amb l’Elisenda Roca, “La Tarda” a BTV. Ens pots explicar com vareu aconseguir el feeling que tots dos traspuàveu?

Com que surt sol és molt difícil d’explicar: la química entre dues persones no es pot forçar, hi és o no hi és. També és cert que hi ha determinades persones que t’ho posen més fàcil, com l’Elisenda, que és una excel·lent professional i una excel·lent persona. Suposo que el nostre feeling es basava en la cega confiança en l’altre, en el respecte i en que tots dos venim d’una escola similar, on deixar-se portar pel que sents que has de fer o dir és molt més important que cenyir-se al guió. 

  • Perquè va acabar el programa?

Sempre hi ha la versió oficial de les coses i després està la versió real i mai no solen coincidir. Prefereixo no pensar-hi, només sé que fèiem un programa fantàstic, que el veia molta gent i del qual me’n sento orgullós, tant des del punt de vista objectiu –parlo d’audiències— com des del punt de vista subjectiu i personal. La gent encara ens en parla i això vol dir que vam connectar molt amb els espectadors.

  • Ara ets a La Xarxa, al programa “La Tarda de BCN” (curiós!!) fent una entrevista diària. Com selecciones els entrevistats?

Fàcil: gent amb històries, gent interessant, gent que té alguna cosa per compartir. A mi m’agraden molt les històries, que poden sorgir d’algú molt conegut, però també d’algú anònim.

  • Com veus el futur de la premsa?

Complicat, preocupant i, tanmateix, esperançador. Crec, i m’agradaria equivocar-me, que la premsa en paper té els dies comptats, i no només per la crisi. Els continguts estan controlats per les grans empreses que hi ha al darrere i les decisions que es prenen no solen ser periodístiques, sinó empresarials; els periodistes de tota la vida, menys dòcils i més cars, són substituïts per periodistes joves mal pagats als quals no els pots demanar que siguin valents perquè necessiten la feina per sobreviure, literalment. La crisi s’ha convertit en una excusa per fer net als diaris. Mira el cas de ‘El País’: el diari més ‘progre’ fa un ERO per raons econòmiques però el director cobra un sou milionari, indecent. És un insult a la professió. L’esperança ve d’Internet, on es pot treballar amb llibertat però on encara hi ha molta feina per fer: hem d’aprendre a crear models estables, viables econòmicament i dels que te’n puguis refiar, que tinguin credibilitat. No serà fàcil, però tampoc és impossible.

  • Vas escriuré “Sempre hi ets” (Ara Llibres) un retrat molt humà, proper i emotiu d’alguns dels polítics del nostre país, quina de les seves històries et va emocionar més? Perquè?

Fa de mal triar. El que em va emocionar realment és que els polítics, que solen ser reservats i discrets pel que fa a la seva intimitat, m’expliquessin històries tan personals. Potser alguns després se’n van penedir –no ho sé, ningú no me n’ha dit res—, però crec que tots els que hi van sortir s’han beneficiat de la imatge realment propera i sincera, gens impostada, que ofereixo en el llibre. 

  •  Estàs preparant un nou llibre? De que ens parlaràs?

Tinc molts projectes al cap: sempre m’han interessat molt els temes relacionats amb la salut i la nutrició i crec que cal fer-ne molta més divulgació, però en un llenguatge proper i assequible, fugint dels prejudicis, que en nutrició n’hi ha molts. Ara treballo en això.

  • Per quan la novel·la de l’Adam Martín?

És la mateixa pregunta que em faig jo des dels 15 anys! Ara que ja he perdut la por a fer un llibre, haig d’aprendre a perdre la por a compartir intimitats. Una novel·la –o, al menys, les novel·les que m’interessen a mi— és una cosa íntima, que ha de sortir dels racons foscos i lluminosos de l’escriptor i això demana ser valent i madur, o molt inconscient. I després està el respecte pels lectors: cal, una novel·la meva, tal i com està l’oferta editorial? Interessa? Al final he arribat a la conclusió que penso massa i que en algun moment cal llançar-se a la piscina. O sigui, que arribarà aviat. Espero.

  • La teva dona treballa mà a mà amb el dolor de moltes dones que pateixen l’anomenada “violència masclista”, com ho viviu a casa? Es pot deixar “la feina al despatx” si treballes amb temes tant i tant durs?

Crec que precisament són temes que no s’han de deixar al despatx, que te’ls has d’endur arreu on vagis i explicar-los i fer entendre la gent que les coses no són com es pensen, que encara hi ha molt mascle al món que considera que les dones són objectes de la seva propietat. No ens hem d’amagar: la societat encara ha d’avançar moltíssim. Amb la meva dona he après que la llavor de la violència de gènere creix en qualsevol lloc, amb una facilitat preocupant, a partir de coses aparentment “normals” en el món de la parella i en la societat.

  • Tens tres filles, com ets com a pare?

Com tothom, suposo: més pendent dels meus defectes com a pare que de les meves virtuts. A vegades penso que sóc el millor pare del món  i a vegades que sóc el pitjor. Intento ser molt estricte amb les coses bàsiques –dormir, menjar, estudiar—, i relaxar-me amb les coses que no són importants, però en això últim no sempre me’n surto. Però riem molt plegats, juguem molt i sempre que puc, i que es deixen, les abraço i les petonejo.

  • Et pots definir en dues línies?

Em costa molt fer aquest exercici! Sóc egoista, egocèntric, divertit, llest, simpàtic, tendre, cínic, mandrós, impulsiu, exigent i tan perfeccionista que de vegades m’estimo més no fer una cosa a fer-la malament.

  • I per acabar, i ara que tothom en parla, com veus el futur del nostre País?

El futur? Molt a prop. Espero que d’aquí a molt poc Catalunya sigui un Estat, no tant per anar en contra d’Espanya, si no per anar a favor de Catalunya. Crec sincerament que és l’única manera de sobreviure amb dignitat. No volem que ens manin socis dropos que no són justos amb nosaltres i que a sobre no ens respecten. Però em fan molta por els nacionalistes espanyols que de seguida pensen en els tancs. Per blindar-nos contra això, hem de començar a seguir establint aliances amb Europa i explicar molt bé quin és el nostre projecte de país i fer molta pedagogia.

Neus Chordà