“Els escriptors s’han tornat més comercials” Guillem Terribas

Dijous va ser inaugurada  a la Casa de Cultura de Girona l’exposició  «Llibres parlats: 30 anys de presentacions  de llibres», que recull material audiovisual  enregistrat durant els centenars d’actes d’aquesta  mena que s’han fet en les tres últimes dècades  a la Llibreria 22 de la ciutat.

Guillem Terribas (Salt, 1951), encapçala el bullidor  cultural  en què  s’ha convertit amb els seus més de trenta anys de trajectòria i presentacions de llibres la Llibreria 22 de Girona. Activista cultural,  cinèfil i lector infatigable, Terribas forma part també del Col·lec- tiu de Crítics Cinematogràfics, que gestiona  el Cinema Truffaut, i és al darrere del premi de novel·la curta Just M. Casero, que concedeix la seva  llibreria. En aquesta entrevista, Terribas parla  de l’evolució de la literatura  i del paper de  la Llibreria  des  que  va ser fundada, l’any 1978. I ho fa coincidint  amb l’exposició Llibres parlats: 30 de anys de presentacions de llibres, que es pot visitar a la Casa de Cultura de Girona fins el proper 26 de setembre.

La Llibreria 22 ja fa més de trenta anys que organitza presentacions de llibres. Quines presentacions destaca  o quines  han  estat les més importants per a vostè? De fet ja són trenta-quatre anys de presentacions i actes que organitza  la Llibreria  22, que  va començar la seva existència el 20 d’octubre  del 1978. És difícil recordar  i destacar  les presentacions que hem fet durant  tots aquets  anys.  De fet, cada presentació és diferent  i única  i totes tenen  la seva  gràcia  o la seva  anècdota. Per descomptat que les primeres van ser les que ens van costar més de fer, degut a que ningú ens coneixia. Ara el problema és que no tenim prou dies per poder  acceptar  o planificar  les demandes que tenim. Tinc molt bons records de les moltes presentacions que hem fet amb en Quim Monzó o amb en Javier Cercas.  De les dues vegades que hi va estar Vázquez Montalban o les moltes que ha vingut Maruja Torres. O la presentació del llibre de memòries d’Adolfo Marsillach. Molt agradable, irònic i esplèndid ha estat sempre que ha vingut Eduardo Mendoza. És d’agrair  la bona  predisposició que  han tingut Maria Mercè Roca, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira,  Empar Moliner, Màrius Serra, Imma Monsó, Joaquim  Nadal,  Vicenç  Pagès… Seria llarguíssima la llista de gent que ens ha ajudat i confiat en nosaltres  a l’hora de promocionar els seus llibres.

Com creu que han  canviat  els escriptors i els editors segons les èpoques? S’han tornat més comercials i han deixat  una mica de banda la qualitat  per anar a un producte  ben fet i que funcioni de cara a les llistes de vendes. Tant els editors  com els escriptors, a part d’honroses excepcions, no són tan exigents amb ells mateixos  i s’edita i s’escriu molt segons  el vent que bufa, o sigui allò que es ven.

Amb trenta anys  de presentacions deu te- nir tantes anècdotes com per fer-ne un llibre… A Demà serà un altre dia escrivia que pensava parlar d’aquestes anècdotes, però que al final no ho va fer. Al llibre Demà serà un altre dia, el que em va demanar l’editor Ernest Folch és que fes això, que expliqués anècdotes de la llibreria i de les presentacions. També em va demanar que expliqués una mica d’on venia  jo. I tant a ell com a en mi ens va agradar més la història del personatge Guillem Terribas que no pas les possibles anècdotes que pogués explicar de la llibreria. És difícil no caure en la rutina d’anar explicant «anècdotes» que a mi em poden  semblar  interessants però que a la llarga  poden  avorrir al possible  lector. De les trobades  amb autors, tant en presentacions com en tertúlies  o qualsevol altre acte,  el millor és quan anem a sopar o a fer una copa. Allà hi ha les anècdotes, la llàstima és que no és poden explicar.

Escriptors i editors diuen  que després de les presentacions vostè els convida a sopar… El «bon rotllo» és fonamental? Bé, si hagués hagut d’invitar a sopar tots els autors i els seus acompanyants després  de la presentació, estaríem arruïnats.  La llibreria  no dóna per a tant. Sí que alguna  vegada la 22 ha pagat  algun sopar, però les vegades que ho ha fet  tenen  a veure  amb actes  del  Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitzem la gent de la 22 i que ja té un pressupost per a «aquestes coses». Però sí que  la majoria  de les vegades, després  de les presentacions, anem a sopar, de vegades un bon sopar i d’altres alguna cosa més senzilla, però la majoria de les vegades alguna cosa fem. I llavors,  ho sol pagar l’editorial

Les presentacions han convertit la Llibreria 22 en un «centre cultural», eix de l’activitat a Girona. Tot allò rellevant en cultura passa  per la seva llibreria. És una «força» que vostè dirigeix; ara mateix cap a on?

No la noto, aquesta força, ni en sóc conscient  de tenir-la. Em sembla que la gràcia de la 22 és l’espontaneïtat, la bona predisposició a treballar o col·laborar amb un fet cultural,  ja sigui amb música,  teatre, cinema  o literatura.  Estem oberts a treballar plegats  amb qualsevol entitat o grup que comparteixi els mateixos  sentiments, que són treballar per la ciutat i obrir nous horitzons a la civilització a través de la cultura. I així  és com ho hem  fet sempre  i ho continuarem fent. I pel que fa a les presentacions en concret,  sí que som un referent nacional. I ho som perquè hem tingut molt de respecte cap als autors o editorials, siguin o no coneguts. Tothom que sigui honest i «civilitzat» té les portes obertes de la 22 per venir a presentar, comentar o el que sigui la seva obra. Tractem de la mateixa manera un conegut que un principiant. Cuidem molt la gent que comença, entre d’altres coses  perquè és una  aposta  de futur, so- bretot poder seguir la carrera literària  d’aquest escriptor. I tenim molt bones experiències d’autors i autores  o editorials  que han començat  a la 22 i que amb els anys hi mantenim  una molt bona relació  i complicitat.

 

TEXT: MATÍAS CROWDER  FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

Artícle publicat al Diari de Girona, 9 setembre 2012