L’endemà de tot, Lluís Calvo

Aquesta és una novel·la sobre l’anormalitat del dia a dia d’un grup d’amics que miren de viure i estimar com si tot fós normal.

És normal anar a funerals de desconeguts per escoltar l’Ave Maria? Ho és una ciutat que viu d’esquena als seus habitants? I tenir por d’al­tres persones només perquè són diferents?

Lluís Calvo escriu una atípica història d’amor que no busca l’èpica i que s’amaga als ra­cons de qualsevol de nosaltres. Però no parla només d’això, parla de sobreviure als canvis, a la foscor, als bars de moda i a les obsessions. Parla, al cap i a la fi, de sobreviure a la vida diària.

“Una magnètica història de perdedors dels de tota la vida. Un viatge edificant per la degradació d’un futur que ens torna de dret al passat, com si el Xino encara fos entre nosaltres. Un retrat actual de la sordidesa de la Ciutat Vella de sempre. Quatre herois antics i alhora moderns que lluiten per morir dignament en una ciutat que ja és morta des de fa temps.” Pau Vidal. 

Lluís Calvo (Saragossa, 1963), ha publicat dinou llibres de poesia, els últims dels quals Col·lisions (3i4, 2009), Estiula (Labreu, 2011), Teresa la mòmia (amb David Caño, Pont del Petroli, 2013) i Llegat rebel (Edicions Terrícola, 2013). També ha publicat tres novel·les: Aconitum (Ed. 62, 1999), Electra i la carretera (Destino, 2001) i L’expulsió del paradís (Destino, 2004). I en el terreny de l’assaig Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006) i Baules i llenguatges (3i4, 2011). Igualment ha escrit articles de critica i anàlisi literària en nombrosos estudis col·lectius i revistes. Ha guanyat diversos premis literaris, com ara l’Amadeu Oller, Miquel de Palol, Ciutat de Palma, els Jocs Florals de Barcelona i el premi Octubre-Vicent Andrés Estellés. Recentment ha estat reconegut amb el premi de la Crítica Serra d’Or pel poemari Estiula.

Francesc Bononad ha dit que a Calvo se li’n fot la cosa, què és una cosa, perquè el que li importa és què pot fer-ne i quin impacte li produeix. Per això el nostre autor trepitja el carrer amb els ulls ben oberts, entre sofregits, roba estesa, finestres ogivals, ravals suprarealistes i sardanistes punkies. Algú l’ha titllat, també, d’autor de culte, però s’estima més no pensar en aquestes coses. Admira els contrabandistes i els autors intempestius. Maleeix Barcelona, però sempre hi torna. 

“Quan tenia vint-i-set anys vaig travessar la Rambla, forçat pels preus i els embolics, amb la intenció de canviar de barri. El meu equipatge consistia en un parell de maletes, una pila de discos, una gàbia amb un lloro i dos cartons de Fortuna. Aquesta acció, tan vulgar, va canviar la meva visió de la ciutat. I tant se val que el nou barri fos la continuació d’aquell altre en què havia viscut tota la vida. En aquell instant vaig ser conscient de moure’m en un espai tancat que era, paradoxalment, inacabable.”