Què diu… Blanca Busquets

Blanca Busquets comença una nova aventura, obre la seva “Escola d’escriptura” on oferirà la seva experiència, ensenyarà allò que ha après. Una escola molt pràctica on s’impartirà tècnica, es donaran idees i s’ensenyaran trucs.  El primer curs “Escriure per publicar”, pretén donar eines per saber, per exemple, que busquen els editors.

Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961), és escriptora i periodista. L’escriptura ha marcat la seva vida. Als dotze anys va escriure el seu primer conte i, des d’aleshores escriure es va convertir en l’eix central de la seva vida. Ha publicat 6 llibres, alguns dels quals s’han traduït a diverses llengües.

Com a periodista treballa des del 1986 a les emissores de Catalunya Ràdio. Hi ha realitzat diversos programes com El Club de la bona Lletra i Lletres d’Or. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys.  Escriu articles per al Nació Digital i l’Osona.com

  • Pots definir amb un adjectiu els següents noms de la nostra cultura?

Que consti que posar-ne un només no és tasca fàcil…

- Pau Casals: Brillant
- Josep Pedrals: Original
- Max Cahner: Lluitador
- Antoni Gaudí: Genial
- Mercè Rodoreda: Pròxima
- Eduard Márquez: Especial
- Victòria dels Àngels: Dolça
- Isabel Coixet: Innovadora
- Montserrat Carulla: Apassionada (de la seva feina)
- Jordi Coca: Intimista

 

  • Últimament ets noticia per les traduccions dels teus llibres a altres llengües: italià, portuguès, francès… cosa no massa habitual, com et sents?

Molt bé! És meravellós que et puguin llegir a tants llocs del món. Arribar a tanta gent és un regal per a mi. Que La casa del silenci es pugui llegir en sis llengües simultàniament serà un luxe.

  • Has trobat diferències destacables entre els teus lectors a casa nostra i els que has conegut als diferents països on s’han publicat els teus llibres? Quines són?

No gaires diferències, la veritat. Al capdavall, tots som persones i tenim les mateixes preocupacions, els mateixos objectius, les mateixes ganes que ens arribi allò que llegim i que ens toqui la fibra sensible… Potser hi ha detalls de llocs que potser no coneixen i se’ls ha d’explicar on és… però res més.

Sóc molt quadriculada! Tinc el temps molt estructurat. També faig esport i estudio. Però hi ha prioritats, i jo simplement les poso una davant de l’altra… I, això sí: en lloc de mirar la tele llegeixo o estudio, en lloc de sortir escric, i, quan estic de promoció d’un llibre, en lloc de descansar als vespres, volto per Catalunya. Afortunadament, el meu fill ja és gran i demana mare fins a un cert punt, perquè, si no fos així, sí que ho tindria difícil.

  • Vas començar a escriuré molt joveneta, però no vas publicar fins els 42 anys. A que creus que es va deure?

En primer lloc, al fet que, quan era jove, jo tenia vergonya d’ensenyar el que escrivia; en segon lloc, a que a casa meva no estàvem gens introduïts al món editorial. Si per exemple, el meu pare hagués estat escriptor, o traductor o corrector o editor, sí que m’hauria ajudat a publicar. Però no ho era. I ja, quan vaig ser més gran, perquè les editorials on vaig anar em van dir que escrivia bé però que “no encaixava amb la seva línia editorial”. Això era bàsicament perquè jo escrivia per a mi mateixa i no sabia escriure per publicar, que és una altra manera d’escriure… o, més aviat, una altra manera de canalitzar el que escrius. Hi ha una manera d’escriure per a un mateix, o per a un guió de ràdio, per a un guió de televisió, per a un article… i també per a una novel·la. I això s’ha de tenir en compte: escrivim per a uns lectors i els hem de tenir al cap tota l’estona. Jo això abans no ho sabia… o no sabia com fer-ho.

  • Com a autora, creus que els mitjans de comunicació d’aquest país tracten prou be la literatura o de fet, la cultura en general?

Des dels mitjans públics s’intenta, encara que no sempre s’aconsegueixi. Normalment, però, la cultura és la germana pobra dels informatius de tots els mitjans al país: salta així que hi ha una cosa importantíssima de política o d’esports, per exemple. És cert, però, que alguns editors de programes informatius defensen l’espai cultural com sigui. I a Catalunya Ràdio (permet-me que escombri cap a casa) estem organitzant arxius sonors de tots els fets culturals de la nostra història.

Els mitjans digitals són una altra història: a internet hi cabem tots, i també la cultura, gràcies a Déu. I hi ha molts periodistes que hi parlen de cultura per amor a l’art… o a la cultura. Jo en conec uns quants, i se’ls ha d’agrair moltíssim!

  • Com veus el futur del sector editorial?

Durant un temps, ho veia malament: entre la crisi i els llibres en format electrònic… Ara començo a tornar a pensar que no morirà. Evolucionarà, com tot, però no morirà. Ara bé, s’ha de veure què es fa amb el tema dels llibres electrònics, perquè no està gens controlat que es pagui el que s’ha de pagar i no pot ser. No em demanis com s’ha d’arreglar, perquè no ho sé. Però és evident que s’ha d’arreglar.

Perquè tinc ganes d’ensenyar el que sé, el que he après. Perquè a banda d’escriure jo, crec que es pot donar un cop de mà a moltes persones que escriuen i que potser no saben com canalitzar aquesta manera d’escriure.

Experiència pròpia. Hi ha una cosa que veig que no s’ensenya a les escoles d’escriptura i que jo sí que puc ensenyar perquè ho he passat: jo, als 42 anys,  feia trenta anys que escrivia però mai no havia aconseguit arribar a cap editor. Per què? Què fallava? Aquest curs inicial de deu hores, “Escriure per publicar”, és precisament per mirar d’ensenyar això a persones que tenen una novel·la per començar i no saben com posar-s’hi, o bé la tenen a mitges o bé acabada i no entenen per què no agrada, i es veuen obligades a guardar la seva preuada joia (que tant s’estimen, jo sé què és!) en un calaix perquè no arriba a qui ha d’arribar. També pot ajudar els que ja han publicat però no acaben de convèncer el públic, els lectors… El curs és molt pràctic, i dóna idees i ensenya trucs… I al setembre ja ens hi posarem amb altres cursos. De moment, aquesta és la manera de començar una escola que pretén ser molt pràctica, ensenyar tècniques i, això sí, mai interferir en la creativitat o en la manera d’escriure de cadascú, perquè a l’escola tenim molt clar que podem ajudar qui sigui amb la tècnica, però que l’ànima la posa cadascú. I ja se sap que l’ànima és personal i intransferible.

 

Neus Chordà