El preu de la informació (Albert Saez)

Fa trenta anys que sento profecies sobre el futur del periodisme i, sobretot, sobre el futur del model de negoci de les empreses informatives. Amb l’edat, hom aprèn a malfiar-se de les falses seguretats i a relativitzar els gurús. Negroponte, per exemple, es va fer multimilionari fent llibres i conferències sobre el món digital on pràcticament no esmentava els telèfons mòbils i on, entre els centenars d’enginys que preveia en el futur, no hi havia res que s’assemblés als smartphones o al Ipad. En canvi, vaig tenir un professor a segon de carrera, cap el 1984, que va pronosticar solemnement a classe la mort dels diaris i de la televisió a mans del videotext. Un artefacte que va quedar obsolet després de la mort del minitel a França, però certament obria la possibilitat d’intercanviar missatges electrònics massivament que és el que ha transformat la vida dels diaris i de les televisions.

M’agradaria tenir les coses tan clares com el grup Prisa però, sigui com sigui, la realitat és que avui el públic -especialment els que viuen al món occidental i van néixer després de 1970- consumeix la informació que necessita fora dels circuits que fins ara havien estat habituals -i que ells anomenen tradicionals- i en la majoria dels casos ho fan sense pagar pels continguts, sense atendre la publicitat que els acompanya i sense utilitzar un servei de titularitat pública, o fent-ho sense ser-ne conscients. De manera que les empreses dedicades a la producció de notícies i/o continguts informatius fins ara distribuïts a través de la premsa, la ràdio o la televisió han vist caure simultàniament totes les seves fonts d’ingressos: la venda directa al consumidor, la contractació publicitària i els ajuts de l’administració en el cas de les empreses públiques.

Un exemple: l’any 2011, segons un estudi de Deloitte per l’Associació Espanyola d’Editors de Diaris (AEDE), el resultat agregat del sector de la premsa va ser aquest: els ingressos per la venda d’exemplars van baixar un 6% i els provinents de la publicitat un 12%. Per quadrar els comptes les despeses d’explotació van baixar un 7%, que inclou un descens del 2% de la remuneració del personal per la via dels acomiadaments i/o de les rebaixes salarials. La retribució del capital invertit tampoc va sortir molt ben parada ja que els beneficis abans d’impostos van reduir-se un 48%. Aquest és el tercer exercici amb la mateixa tendència i és evident que si es manté en el temps pot arribar un moment que sigui impossible remunerar el treball dels periodistes i encara menys retribuir la inversió necessària per mantenir econòmicament els mitjans informatius.

Tradicionalment i encara avui, l’activitat periodística s’ha organitzat de manera paradoxal: s’orienta al públic però troba el finançament en els protagonistes dels fets que explica, vol donar servei als que demanden informació però la fa pagar als que la ofereixen. Tot plegat parteix d’una premissa que amb les xarxes socials sembla haver quedat obsoleta: el relat dels fets elaborat pels seus protagonistes no és informació sinó propaganda, una sentència que avui acceptem quan ens referim a La Caixa o al Govern però que neguem quan els protagonistes són els manifestants del 15-M, els denunciants dels abusos de la policia o els esportistes del propi país quan participen als Jocs Olímpics. Sigui com sigui, el periodisme ha pressuposat històricament la participació del que el mestre Borrat va anomenar “el tercer en discòrdia”, el narrador que s’endinsa en la realitat del fets per posar les notícies a l’abast del públic. Aquesta condició literària del periodisme té conseqüències que són figues d’un altre paner. El que ara ens interessa és com es pot retribuir el treball del tercer en discòrdia i com es poden aconseguir els recursos econòmics necessaris per muntar la infraestructura tecnològica per fer arribar el seu relat (en text, en imatges, en sons,… ) al públic interessat. D’això, de la suma dels costos d’elaboració d’un producte, en el món civilitzat en diem preu, que inclou habitualment una part de benefici entès com a rendibilitat del capital. Per tant, quan parlem del preu de la informació no ens referim únicament al preu de venda al públic dels productes periodístics, sinó a l’arquitectura econòmica per finançar l’activitat.

El fet que els mitjans d’informació ara anomenats convencionals no hagin liderat la irrupció de les xarxes socials i les hagin entomat com una amenaça en veure-les  com a alternativa ha rememorat un problema antic. En els tres primers segles del periodisme, només una petita part dels costos de la informació consumida ha estat finançada directament pel públic. Concretament, ens referim a les publicacions periòdiques que es financien parcialment amb els ingressos de la venda al número. Una altra part molt important ho ha estat indirectament ja que, a través dels impostos generals o de taxes específiques, els ciutadans han pagat les empreses públiques audiovisuals que durant dècades han estat els principals productors d’informació, almenys a Europa. La resta de les despeses de producció de la informació l’han sufragat els anunciants. Per obligació o per convicció. Perquè publicitar-se al costat de la informació entenien que donava credibilitat als seus missatges comercials o perquè els mitjans de comunicació de masses eren l’únic canal disponible per fer circular els continguts massivament. Els primers, encara s’anuncien. Els segons han marxat a les xarxes socials o a altres formes de màrqueting directe.

La reacció de les empreses tradicionals ha estat, d’entrada, treballar en la millora de l’eficiència. Certament hi havia un marge a recórrer. Tot i que els beneficis de les empreses informatives no han estat mai per tirar coets, el cert és que una adequada gestió de la influència en règim de monopoli els permetia augmentar els seus ingressos publicitaris i obtenir crèdits en condicions favorables de manera que havien acumulat algunes despeses que ara s’han demostrat prescindibles, primer en els costos de producció (preu de les matèries primeres i dels serveis tecnològics), de comercialització (comissions en la cadena de gestió de la publicitat) i, finalment, en el del personal, més en l’àmbit d’una certa bombolla en la contractació de periodistes estrella i en les nòmines variables que en el del salari fix dels periodistes de base.

Un cop reduïdes les despeses d’explotació, l’estratègia s’ha centrat en l’obtenció d’ingressos a través de les noves plataformes de distribució. Allà on abans hi havia punts de share ara hi posem usuaris únics i tornem a demanar als anunciants que paguin un peatge per arribar al públic al costat de la informació en forma de bànner o tutti quanti. Allà on abans hi havia subscripcions i venda al número, ara hi posem quioscos virtuals. Aquest camí de moment no ha funcionat per tres raons: els mitjans tradicionals arriben tard atès que primer van bolcar tots els seus continguts a la xarxa sense cobrar; segon, perquè el món 2.0 és un món organitzat entorn de la gratuïtat dels continguts o dels serveis i que, com a molt, accepta micropagaments; i tercer perquè els anunciants tenen ara moltíssimes alternatives per arribar directament al seu target sense passar per un mitjà de comunicació i sense barrejar-se amb la informació. Traslladar en el món digital els sistemes tradicionals de finançament de l’activitat periodística només sembla viable en mitjans d’àmbit global fortament especialitzats que permeten arribar a audiències milionàries disposades a fer micropagaments i atractives per la publicitat global per la seva hipersegmentació. La publicitat i el pagament pels continguts podran finançar en el futur els mitjans digitals globals especialitzats però difícilment podran sostenir productes generalistes d’abast local.

El nucli de la qüestió no és com reproduir en el món digital els models de finançament de la informació que ja havien deixat de funcionar abans de la seva arribada sinó la pregunta que ens va fer l’any 1999 la Cristina Coll -aleshores directora general- als directius del diari Avui: per quines raons la gent ha de pagar 150 pessetes pel nostre diari? Una pregunta que ja s’havien fet abans, quan internet no era ni un somni de laboratori, Jesús de Polanco al 1977 i Lorenzo Gomis al 1988. I que ara podem reformular: per què la gent ha de pagar per uns continguts informatius si els pot tenir gratis? Per què els anunciants han de pagar per aparèixer als mitjans informatius si poden arribar directament al públic? Quina informació s’ha de cobrar i  a qui?

Segons les respostes que trobem a aquestes qüestions, el futur serà un món sense mitjans informatius, un món sense periodistes professionals o un món sense informació de qualitat. La societat ha/hem de triar.

 

Article publicat a : slownewsblog ~ Repensar el periodisme 9 juliol 2012