D’amistat

Va ser un sopar discret, com és discret l’home que rebia l’homenatge. De fet, de tan discret ni tan sols se’n va dir homenatge, sinó sopar, que no ho va ser gens, de discret, gastronòmicament, perquè al Motel Empordà, tot i una altra discreció (la de Jaume Subirós) no hi ha àpat que ho sigui, perquè més aviat n’hauríem de dir memorable, d’aquest que parlem, si tenim en compte el gaspatxo (de cireres, àcid en el punt just), les flors de carbassó (farcides de ricotta i mascarpone), els macarrons (amb cabra de mar, subtils), i un melós jarret de vedella. Memorable en la discreció, doncs.

Es tractava d’estar junts amb Xavier Folch, pare d’Empúries i de molts de nosaltres (literàriament), i ara jubilat. Jubilat de nom per entendre’ns, no pas de la militància cultural. De fet, va ser un sopar en elogi de l’amistat que és el que va anunciar Jaume Subirana. Un simple, emotiu, sentit, necessari elogi de l’amistat, que Pep Nadal va convertir també en una declaració d’amor  (“t’he de dir que t’estimo, Xavier. Molt”) basada en la senzillesa, l’amabilitat i la generositat de qui seia al mig d’una taula imperial (em penso que en diuen així), amb la seva dona, Dolors Folch.

En un moment del sopar, Jordi Amat va formular una pregunta que va ser quasi el dispositiu que va fer saltar el mecanisme de la catarsi. Parlàvem de Modest Prats, perquè va ser la persona que, en dies i en anys diferents, va posar en contacte Xavier Folch amb molts gironins, i va dir Jordi Amat: “¿Si haguéssiu d’explicar a algú que no el conegués  quina importància ha tingut Modest Prats per a la cultura catalana, què li diríeu?”. Una allau de suggeriments, d’anècdotes, de percepcions personals d’aquesta importància difusa i tan intensa. Qui millor ho va resumir va ser Narcís Comadira, tot citant Ferrater quan es referia al llegat de Carner, amb paraules que van ser del tot noves, quan les deia per en Modest Prats pensant potser també en Xavier Folch: “”Ens ha fet a tots nosaltres”.

D’alguna manera, en Xavier ens ha fet. I Vicenç Pagès va recalcar el mestratge editorial, el gust literari, un punt que també va remarcar Dolors Oller, que va incidir, però, amb un altre dels aspectes (potser el més remarcable) de Folch: “Ha treballat a favor de la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic, i això és transcendental per a un país, amb una guspira de cordialitat i eficàcia”. Per a Jordi Amat, el país, aquest país a vegades desballestat, no existiria de la manera com el coneixem si no hagués estat per les maneres de viure la cultura que van implantar gent com Xavier Folch.

A la terrassa del Motel, també van parlar – en l’homenatge discret, sense plaques ni ditirambes –Guillem Terribas (tot evocant premis literaris i antigues aventures), Neus Chordà (“un luxe haver pogut treballar amb tu”) i Carles Torner (“em vas fer descobrir Semprún”). I després dels parlaments (anàrquics, entre plat i plat, seguint la roda de la taula imperial), el mateix Xavier va reconèixer que no era un expert en la improvisació (“no sabré què dir”) i, emocionat (“m’ha tocat, el que heu fet”) va agrair l’afecte i també va recordar Modest Prats, l’ombra del qual planava amb sobrietat sobre la nit de Figueres, tranquil·la i calorosa.

Josep M. Fonalleras

@fonalleras