Fills d’una altra llengua

En els darrers temps cada dia ens despertem amb un nou atac a la nostra cultura i la nostra llengua. Si vam començar, entre d’altres coses, amb l’augment de l’IVA que deixava el sector cultural agonitzant, i vam continuar amb l’aparició del LAPAO, últimament li ha tocat el rebre a la institució segurament més important: l’escola.

Per molt que s’esforcin crec que difícilment em poden tocar alguna cosa més: sóc filòloga de formació, editora de professió i fruit de la immersió lingüística. Han fet el ple. Tocada i enfonsada, fent servir un símil lúdic.

Si deixem de banda el meu “jo professional”, que per casualitats de la vida últimament es dedica a fer llibres de text –molt agraïda per això també, senyor Wert–, el meu “jo personal” és producte de la tristament famosa immersió lingüística.

Aquest concepte eteri té la seva materialització en persones com jo i en d’altres que hi ha al meu voltant: fills de castellanoparlants que van accedir al català gràcies a l’escola i també, no oblidem, a TV3, que encara trigaria uns anys en néixer però al costat de la qual ens hem anat fent grans.

Hi ha tants casos com persones i en conec de tots colors i pensaments, però tinc la sort de conèixer de prop algunes de les primeres persones que van lluitar per l’escolarització dels seus fills en català (els pares del col·legi Rosselló Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet) i davant d’ells em trec el barret. Aquells pares no estaven equivocats i va funcionar. Aquells nens i altres com jo vam esdevenir persones competents en les dues llengües i ens vam integrar en una nova realitat. No hi havia diferències, tots iguals: els que teníem orígens familiars en altres terres i els que provenien de nissagues catalanes. I, gràcies en gran part a aquest fet, poc a poc vam anar construït una societat forta i prou consistent.

La llengua catalana és la nostra llengua, alguns l’hem adoptada i altres la portaven de sèrie, i l’única manera de defensar-la actualment és mantenint el nostre model d’escola en el qual no hi ha segregacions. El català continua sent una llengua en perill, només cal veure les dades de l’últim informe del departament de política lingüística o simplement passejar-nos pels carrers de moltes de les nostres ciutats. Tots, absolutament tots, coneixem algú més o menys proper que segurament no podria mantenir una conversa fluïda en català i també tots en alguna ocasió hem hagut de canviar de llengua perquè ens entenguessin en un bar o restaurant.

La llengua com la cultura són eines de cohesió social i també són les eines que ens fan lliures. Sense accés a aquests dos pilars fonamentals no podrem aspirar a la societat que volem ser, una societat que pensi per ella mateixa i que s’expressi en la llengua que vulgui. Tindrem una societat condemnada a seguir els passos que marquin uns altres.

 

Sandra Márquez – Editora – @smarquol