“No et miris el Riu seria una foto en blanc i negre, però amb els infinits matisos que és capaç d’afegir-hi una bona càmera”

Si haguéssim d’encapçalar aquesta ressenya amb una sola paraula, hi ha pocs dubtes sobre quina seria: Inquietud. La novel·la de Mònica Batet té molts aspectes destacables, però un dels que amb més intensitat colpeixen el lector és la inquietud que traspuen les seves pàgines, una sensació creixent que va sorgint a mesura que avancem i l’autora, com havia de ser després d’aquest títol, ens obliga a mirar el Riu de ben a prop.
Només dues anotacions per a fer la crònica comprensible. No et miris el Riu ens parla d’una misteriosa malaltia que fa extingir la vida dels habitants de la ciutat. Tots es veuen afectats d’una manera o altra per fets ben estranys que, no obstant això, semblen coincidir amb una mena de lògica ancestral.

 

És en el desenvolupament d’aquesta trama que Mònica Batet l’encerta plenament.

TRIA PERSONAL Xulio Ricardo Trigo_ Serra d’Or (article sencer)