“Canviar vol dir créixer i assumir la responsabilitat de la teva vida i de la teva persona”

El llibre de la Marta Millà ( Contes Zen, Viena edicions ) és d’aquelles obres delicades que mereixen unes atencions per gaudir-les amb tota la seva plenitud. Jo el vaig llegir una tarda d’hivern amb la llar de foc encesa, gaudint d’una bona música i amb una aromàtica tassa de té. La llum càlida i groguenca de l’estança oferia la visibilitat justa per la lectura d’un llibre que, en primer terme, és un regal per un mateix. Llegir-lo és convocar la part més sàvia, tranquil·la i orientada de nosaltres mateixos. Fer-ho amb preses, sorolls i distraccions no és tractar-lo amb justícia doncs d’aquesta manera no pot desplegar tota la seva potencialitat. Així, amb la calma i ambient adequats podem descobrir els seus dibuixos, les seves frases curtes però plenes de sentit, les pauses necessàries per copsar el significat de cada conte.

Què puc dir de les il·lustracions d’aquest conte? Que em recorden poderosament un conte zen d’un emperador que va demanar a un pintor que dibuixes un gall. El pintor va marxar als seu estudi i durant molts mesos, fins i tot anys, no va sortir de casa seva. Un dia l’emperador ja impacientat va fer cridar el pintor, aquest va treure un gran foli blanc i va dibuixar un gall en tinta negra meravellós, ple de dinamisme i captant perfectament la seva essència. I aquest prodigi de pintura la va fer en menys d’un minut! L’emperador va quedar molt satisfet i va preguntar el preu d’aquella magnífica pintura. Ell va dir que valia el que per a nosaltres seria l’equivalent a cent mil euros, l’emperador indignat va contestar: com vols que et pagui tant per una pintura que has fet amb tan poc temps? Aleshores és quan el pintor va sentenciar “per haver-la fet amb tan poc temps, he hagut de practicar moltíssim!”

* Va haver practicar molt Jordi Arcalís per fer aquestes pintures d’un traç que capten l’essència, el moviment i també l’essència zen?

I tant! Era llicenciat en Belles Arts i un pintor figuratiu que es passava llargues temporades sol al camp pintant paisatge. A la primavera i a l’estiu, portava una vida quasi de monjo. Al mes clàssic estil de pintor paisatgista català, agafava un cavallet, la paleta, els pinzells, un tamboret petitó i un barret i s’endinsava en les muntanyes de Prades per a fondre’s i embriagar-se amb tot allò que respirava vida, pau i harmonia. I s’hi passava hores! Amb la mirada enamorada i les mans plenes de tècnica aconsegueix fer dels seus quadres un cant a la vida i a la llum de la mediterrània.

A l’hivern dibuixava nusos fets meticulosament a llapis amb la model al davant. Aquests nusos són d’una bellesa extraordinària. Quan treballava amb el llapis era extremadament pacient i delicat, construint el dibuix línia a línia, donant volums i ombres al paper fins arribar a explicar tota la bellesa del cos. I sí, com tu dius, quan li vaig demanar que fes unes il·lustracions per al llibre li varen sortir d’una manera espontània, d’un sol traç!

* Com es viu de manera zen la pèrdua d’algú tan important com la pròpia parella.

Ostres, Montse Barderi, quina pregunta!! No sé…amb presència, entrega, lucidesa i serenitat. Mentre el Jordi agonitzava jo em vaig estirar al seu costat fent una pràctica meditativa budista que es diu powa. L’acompanyament a la mort és imprescindible pel que se’n va i pel que es queda. En la darrera expiració la pau es fa present a l’habitació. El qui se’n va, no n’estic segura, perquè no torna per dir-t’ho, però a qui es queda li arriba una sensació de pau difícil d’explicar.

 

Si et sembla, tot i que pensar i meditar sobre un ensenyament directe, no és gaire zen. M’agradaria interpretar amb tu un paper, un paper que adoptaré a partir de cada conte. Sempre he vist que als contes zen les persones amb tribulacions busquen el consol del mestre zen, jo adoptaré el problema de cada conte i tu faràs de mestre, que per variar la tradició celebro que sigui una dona

* He confiat en algú i m’ha pres tot el que tenia!

Ostres Montse! Jo no soc un mestre zen! Jo faig el que puc…però et responc com a practicant budista i com a terapeuta gestàlitica. Primer de tot no neguis cap emoció que et sorgeixi. Es tracta de sentir la ràbia, la impotència i el disgust. Accepta que tens aquests sentiments i treballa amb ells. Desprès podràs comprendre que les emocions tenen data de caducitat. Duren més o menys en funció del que t’hi aferres. Si t’hi enganxes duren molt de temps i s’enquisten en una ferida crònica, que et porta al ressentiment, a la por de que et torni a passar i a la desconfiança en l’ésser humà. Si t’hi desenganxes tornes a ser lliure. Sents compassió per la persona que t’ha fet mal, t’hi desvincules emocionalment i mentalment, la deixes anar i canvies de pantalla. No és fàcil, però si ho fas així, tornes a estar en pau amb la vida i no perds la confiança.

* He perdut la feina i visc amb moltes necessitats, en pot sortir algun cosa bona de tantes dificultats?

Sí, si acceptes. Acceptes els sentiments i els treballes.

Què puc fer? La ràbia és una font de creativitat. Reconecta’t amb l’instint de supervivència i actua. Si ets lleona, com una lleona, i si ets tortuga com una tortuga! Sobretot no entris en el victimisme i en pensar que la culpa la té el sistema- que també la té- i no et quedis amb la queixa. No esperis que el papa-estat t’ho solucioni. No hi ha ni papa, ni mama, ni caseta amb gosset que et remeni la cueta… Transforma la demanda en entrega. En comptes de demanar i exigir, planteja’t què pots donar tu al món. Què se fer? Què puc oferir? Quines son les meves virtuts? I quan ho vegis, posar-ho en marxa i actua. Dóna, regala! Moure l’energia transforma la situació. No perds res, prova-ho, perquè a la llarga funciona.

* Em sento afortunada, ho tinc tot. Feina, mitjans, amics.. puc fer que aquest estat sigui definitiu?

La impermanència la vivim cada dia al nostre propi cos, ment i entorn. La neguem volent que les coses durin sempre. Quan abans ho acceptem, més feliços serem. Tot canvia! I es bonic que sigui així. Cada vegada que vols atrapar alguna cosa, s’allunya de tu amb la mateixa força que la vols posseir. Deixa anar i tindràs el món a les teves mans!

* Sóc maldestre, estic cansada, no serveixo per a res…

Amb què ens identifiquem? Amb una idea de nosaltres mateixos? Amb la idea que han projectat els nostres pares en nosaltres? Amb el que la societat ens diu que hem de ser per a ser triomfadors? Entre la “idea” que tenim de nosaltres i “l’ideal” del que volem ser hi ha tanta distància que ens fa patir. Ho vivim com a una polaritat. Ni la idea ni l’ideal son reals! Estan a la nostra ment i podem canviar el programa. L’ideal és una fantasia substitutoria d’una realitat que no ens agrada. Qui diu que ets maldestre? De què estas cansada? Qui ho diu que no serveixes per a res? Pensa-hi.

* Tinc molt mal humor i agafo atacs de gelós i crido molt. Com puc canviar?

Vols canviar? O ja et va bé ser així? Moltes vegades diem que volem canviar, però no és cert. Canviar vol dir abandonar un costum que encara que no ens funciona, ens omple un buit. Cal sentir el buit. I omplir-lo d’una altra creença més sana, mes fèrtil. Canviar vol dir abandonar una inèrcia neuròtica que en el fons ens va bé…perquè d’una manera o altra aconseguim-ho creiem aconseguir- el que volem i que no som capaços de demanar d’una manera sana i directa. Canviar vol dir créixer i assumir la responsabilitat de la teva vida i de la teva persona. Ho vols realment? Doncs posa-hi fil a l’agulla i deixa de queixar-te!

* La meva parella m’ha deixat, no puc viure sense ella!

I tant que pots!!! La teva respiració és autònoma oi? No necessites a ningú per a respirar!. Tot el teu organisme funciona sol,no? per tant , la vida orgànica esdevé per si sola. No és volitiva! On et fa mal? Al cor? Crida, pataleja, plora, desfoga’t. Quan ho hagis fet veuràs que el dolor ha marxat. El dolor és una sensació física que no dura sempre. El cap no para? Aprèn a meditar i a veure que els teus pensaments t’estan dominant, t’estan atrapant en una història que et fa mal. I tu no ets els teus pensaments!No t’hi enganxis! Neteja, fes net, queda’t en pau. No t’hi aferris!. La vida és un constant moviment…ara no ho veus, però confia i veuràs que d’aquí a un temps tot prendrà sentit.

Per no ser mestre zen hi ha molta saviesa en les seves paraules, i cap mestre zen, si ho és de veritat, es diria a si mateix mestre! Els contes d’aquest llibre ens ensenyen amb frases senzilles però encertades, amb històries curtes però punyents, el que Marta Millà ha desenvolupat en aquesta entrevista amb les seves paraules. Saviesa per créixer, sentir la vida i formar-ne part sense patiments absurds, sense llast, amb la llibertat de qui sap que la vida és un viatge curt que val la pena viure amb els ulls oberts i les mans buides per poder donar molt i rebre totes les coses bones que estan ben a prop, si les sabem veure.

 

Montse Barderi
www.montsebarderi.com
@montsebarderi