Celebrant Narcís Comadira, present, passat i futur

El passat dia 22 de gener Narcís Comadira va fer setanta un anys. Temps abans la idea de fer-li un homenatge literari poètic que quedés imprès en paper corria per les ments de Carme Arenas, Josep Mª Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana.

D’homenatge públic oficial se n’hi havia fet un de meravellós al Teatre Municipal de Girona, impulsat per Salvador Sunyer dins el Festival de Tardor Temporada Alta: Estimat Comadira, un espectacle dirigit per Xavier Albertí i Joan Oller, acompanyats per Jordi Boixaderes, Lluís Soler, Marisa Martins, entre d’altres. D’homenatges privats se n’hi deuen haver fet molts, basta trobar-se’l, asseure’s en una taula i fer conversa amb ell, anar a un exposició seva o llegir amb calma alguns dels seus llibres enormes. Però d’acte significatiu i tan insòlit com el d’aquest passat dimarts, penso que cap. El nostre poeta va ser convocat a una reunió al Centre Artístic de Sant Lluc on el varen tenir entretingut una bona estona, mentre els amics més propers arribaven a la sala gran que s’anava omplint, bàsicament, de dues coses: d’amics i de complicitat. Xerràvem tots plegats una mica en veu baixa i somrients, imaginant-nos la cara de perplexitat i sorpresa que faria el poeta quan aparegués per la porta. I així succeí. Aturat davant la porta no comprenia molt bé tota aquella munió de gent que de cop i volta s’alçava i l’aplaudia. En Papitu va ser el primer d’encaixar-li les mans i d’encoratjar-lo d’arribar al davant de la sala que era plena de gom a gom. Mentre en una banda, un projector anava passant en silenci imatges de bona part de l’obra pictòrica del poeta en una pantalla. En Fonalleras, mestre de cerimònies, el va fer seure en un sofà vermell per donar inici a la conjuració. En Fono, -permeteu-me -, que és un infant entranyable i sentimental, un gegant emocionat ple de bonhomia, rompia amb aquella veu de tro contundent els xiuxiuejos de la sala tot enunciant que la celebració seria un intens recorregut per l’esgarrifança que traspassa. Efectivament, no puc descriure l’expressió d’en Comadira, arraulit i fitant les cares de tota aquella gentada plena d’amics riallers i amatents. De seguida en Xavier Folch va alçar-se, i fent un petit recorregut per la memòria de la seva amistat, va oferir al poeta l’obsequi més preuat: Quan em llegiu, un volum bellament editat de poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors. Lectors que són amics, traductors, col·legues, persones íntimes i molt pròximes al poeta, admiradors i també coneguts que han fet seva la poesia d’en Titín. És un llibre ple d’admiració, amor i respecte, que, personalment, em desperta gran interès i curiositat. Qui no porta dins un poema de Narcís Comadira que l’acompanyi sempre?!

Una lectura seleccionada de poemes no es va fer esperar gens. Sovint és un enigma prou interessant sentir la veu íntima d’una persona lligada a uns versos que el toquen i ha fet seus; més encara, quan els lectors improvisats no són rapsodes professionals, sinó amics i admiradors ben propers. El primer va ser Oriol Izquierdo, que va arrencar amb aquells versos biogràfics tan meravellosos que configuren el poema Jo: “Sóc mascle i gironí. Mitja estatura./Cabell castany, ullets de marrec trist./Romàntic una mica, cosa dura/en el temps que vivim.Carles Torner, commovedor i fent gala d’una memòria prodigiosa, va recitar Falconeria. Tot seguit, una alegre Vinyet Panyella, llegia Perfum; en Rossend Arqués L’esgarrifança i Jordi Valls va dir Cisterna. En Jordi Galves, amb aquella vitalitat tan connatural i divertida, escandia Confessió; i l’Albert Benzeckry En lloança de les pedres rebeques; en Lluís Calvo esbossava fragments de Triomfs de la vida, apuntant, abans, que el poeta, en aquests versos escrits als 43 anys, esdevenia un Lucreci modern. Tot seguit Dolors Oller, l’amiga i muller més dinàmica, divertida i alegre que s’ha vist mai, va fer encongir els assistents, i al propi Comadira, embargat per l’emoció creixent, quan va recordar l’època molt feliç compartida a Londres a principis dels anys setanta; llegint uns versos que sempre ha fet seus, els d’Un passeig pels bulevards ardents: “Corre la sang dins les nostres venes,/nits com udols, feres sense carnassa,/ullals i ulls, guspires a la fosca. I vam cercar l’amor, l’abril corria/amb els seus tremolors i perfum de lilàs.” I no es va acabar la cosa aquí, perquè la Dolors Oller, amant com és de la música, va regalar-nos un altre poema de Comadira, aquesta vegada cantat a capella, amb veu rogallosa de fum i vida, com pertoca a l’emotiu Tango. Ja podeu imaginar l’esclat animadíssim d’aplaudiments de la sala que va quedar tan estupefacta com el propi Titín. Acte seguit, en Fonalleras es va acostar al micròfon i va dir: “el que tocaria ara són unes paraules, -si pot!, de Narcís Comadira.” No sé com va poder aixecar-se de commogut com estava, però ho va fer. Va posar-se davant del públic i var dir unes paraules explícites i sinceres. Coneixent-lo, tímid i pessimista com és, no en volíem sentir pas d’altres: “Quan un està en hores baixes se li acudeix que potser tot això –els llibres, el pintar quadres– no ha servit per a res. En ocasions com aquesta un pensa, però, que potser sí que ha valgut la pena. Moltes, moltes gràcies. De tot cor.”

No vull acabar aquesta crònica mínima sense parlar una mica dels absents que no hi eren, però que també hi eren; uns quants, sens dubte, però en especial l’irreemplaçable Modest Prats, mestre de tots i l’amic més enyorat d’aquesta afectuosa celebració íntima. En Narcís Comadira és un clàssic de la literatura, com molt bé va assenyalar en Xavier Folch, però és molt més que aquest mereixent digne; al meu parer, la presència poètica i humana d’en Narcís irradia alguna cosa difícil d’expressar, potser és un senzill i confortable acompanyament vital de llarga durada i que no t’abandona. Que jo als Comadira me’ls estimo molt penso que ha quedat prou clar, però això, n’estic segur, és el que podrien afirmar tots i cadascun dels amics commoguts i convocats a la festa. També podeu afegir-vos-hi, compartint bona part de la celebració amb aquest llibre tan especial i magnífic: Quan em llegiu, on hi trobareu les veus personals d’un munt de comadirians inexcusables que van des de Francesc Parcerisas, els germans Nadal, Albert Roig, Josep Mª Benet i Jornet, Carles Torner, Esteve Miralles, Xavier Albertí, Anna Crowe, Gemma Gorga, Pere Gimferrer, Lluís Calvo, Jaume Subirana, Jordi Cornudella, Toni Sala, Lluís Muntada, Jordi Ibáñez, Vinyet Panella, Carme Arenas, Josep Mª Fonalleras, Jordi Galves, Anna Ballbona, fins a Xavier Folch, entre molts d’altres.

Joaquim Armengol
Artícle publicat a Núvol el 30/01/2013
@nuvol_:com

© fotografies: Clàudia Vallès