Pell blanca, herbes enredades, Jordi Torrents “El Punt Avui”

Un tret distintiu de la tradició novel·lística europea és el de la construcció d’un personatge i la seva força com a element principal d’una narració. Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976), mai millor dit, s’hi capbussa, però capgira aquest paradigma i converteix un riu (el Riu, amb majúscula i sense nom) en l’eix, en el protagonista gairebé d’una novel·la que, en realitat, n’amaga tres, en la més pura tradició de la nouvelle curta tan valorada a l’Estat francès (Batet, de fet, flirteja amb l’estil d’Amélie Nothomb) i tan poc valorada aquí.

L’autora, amb traça i amb intriga ben conduïda, ens explica tres històries centrades en els pocs personatges amb nom del llibre: Martina Tarr, la primera dona de la seva família que pateix d’una malaltia que afecta els homes, que acaben llançant-se al riu després d’un temps de silenci i d’isolament; Konrad Weszler, un professor universitari a qui se li ofega una filla al mateix lloc; i Vera Kuntsz, una jove obsessionada per la natació i que també perd el seu germà al riu. Aquest riu, per les dades i el so dels cognoms, el situem a Hongria, un país, curiosament, amb un dels índexs més alts de suïcidis del món, tal com passa en altres contrades del centre i l’est d’Europa.

Mònica Batet s’endinsa, amb una prosa poètica encisadora, en el més profund de l’ànima dels personatges, en les pors, en l’atracció de la remor d’un riu d’aparença inofensiva i espai de jocs d’estiu, però que també amaga un veritable cementiri d’ofegats. Com una mena de nova Laura Palmer, l’autora ens remet a imatges lynchianes de rostres blancs, herbes enredades i mans sense pell, però també a una estranya i hipnòtica bellesa incorrupta que emanen alguns ofegats i que provoca que els curiosos demanin que no es tapi el seu cos.

Les tres històries, teixides de manera independent, s’acaben trobant, creuant-se per parlar-nos (amb la riquesa d’un text sense molestos diàlegs) de dos germans que es parlen només amb notes escrites; de tristor; de records; de cossos surant al riu davant de mirades abstretes de voyeureuse de la mort; d’ofegats blancs que no han lluitat i de blaus que han tingut temps de fer-ho; de la fantasia del suïcidi (i que ens obliga a aixecar els ulls del llibre per no deixar-nos encisar gaire); d’obsessions i d’amistats; de grups de suport recorreguts per silencis, complicitats i catarsis, i de dits arrugats, aquella sensació una mica torbadora que tenim en sortir de l’aigua; ien tancar el llibre.

Mònica Batet
Editorial: Meteora (Barcelona, 2012)
Pàgines: 173 Preu: 18 euros
Article publicat per Jordi Torrents, el 25/01/2013 a El Punt Avui