Per amor a l’art

Les persones que ens dediquem a la cultura crec que formem  part d’una espècie estranya, singular; en algun moment del nostre desenvolupament algun cromosoma va mutar i ens va fer diferents. Tenim la virtut, o defecte, de viure gairebé de l’aire i a sobre ser feliços.

Aquesta espècie nostra no és nova, ni molt menys, ja fa segles que habitem el planeta i de moment encara existim. Aristòtil va posar les bases, B. Constant o Allan Poe, entre d’altres, ho expressaren i la saviesa popular ho transformà en l’expressió “per amor a l’art” (l’art pour l’art, art for art’s sake).

Fem i desfem pensant que les coses funcionen així, que l’important és el que oferim i no la recompensa, però llavors arriben els dinars familiars, les reunions amb antics companys de classe o altres trobades socials similars i et mostren la realitat. Perquè si per una cosa serveixen aquest tipus d’esdeveniments, a banda de menjar, beure i discutir, és per sortir del nostre cercle habitual i topar-nos amb el món exterior. Un univers ple d’advocats, empresaris, mecànics, venedors, paletes, etc. pels quals assolir l’èxit significa bàsicament forrar-se (dispenseu el barbarisme). I sé que les generalitzacions sempre són injustes, però em fa l’efecte que és un pensament que s’ha estès últimament i que em fa pensar que nosaltres no som d’aquest món.

El món de la cultura, tornant a caure en l’errada de la generalització, no és ni millor ni pitjor, però en general ens movem per altres valors. Per un escriptor, un pintor, un músic… i tots els que pul·lulem pel voltant, l’important és transmetre, emocionar, arribar als altres, canviar alguna cosa en ells. Si això ve acompanyat d’una quantitat de diners considerable, molt millor, evidentment, però només que la nostra feina mogui alguna cosa dins dels altres, ja ens donem per satisfets. A vegades guanyem diners, a vegades subsistim i moltes altres vegades fem coses únicament per amor a l’art.

En l’edició, en concret, els èxits i els fracassos normalment es comptabilitzen en tirades, reedicions i llistes de més venuts i en moltes ocasions els títols que apareixen en aquestes diverses llistes no són els de més qualitat literària. No obstant això, la majoria d’editors volem tenir aquests best-sellers al catàleg i no ens avergonyim, perquè tenen una funció molt important. Per una banda, poden fer néixer un nou lector; per l’altra, poden “subvencionar” la publicació d’aquelles petites joies que no ens faran rics però que no poden quedar abandonades en un calaix, aquella poesia deliciosa, aquella narrativa emocionant, aquell llenguatge ric. Recorrent un altre cop al refranyer, per fer una truita, s’han de trencar els ous.

I així anem funcionant i no ens acostumem a forrar. Treballem dins i fora del despatx (i qui diu despatx, diu taller, habitació o vagó de metro) perquè veiem el món amb uns altres ulls i volem interactuar amb ell, perquè no és una professió sinó una forma de vida i perquè ens apassiona el que fem. En definitiva, perquè som una espècie rara.

 

Sandra Márquez
Editora
@smarquol